Pregó institucional de la Festa Major de Manresa 2022, a càrrec de Quico Sallés Fibla


Nascut a Barcelona i bagenc d’adopció, Quico Sallés Fibla és atcualment periodista del diari digital El Món. Ha estat el pregoner de la Festa Major de Manresa 2022.

imagen

Benvolgut alcalde de Manresa, Marc Aloy Guàrdia, membres de la corporació, autoritats, amics, coneguts i saludats.

 

Feia xafogor i em trobava en un bar escrivint una notícia. Acostumo a escriure en bars amb wifi regentats per catalans d’origen xinès. Estàs com més acompanyat. La gent et mira, sobretot els amos de l’establiment, amb aquells ulls que diuen “què deu escriure, tanta estona? No podria demanar un altre cafè?”.

 

En aquell moment d’introspecció professional, l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, em va telefonar. És estrany que un polític truqui. De fet, quan truquen és com rebre un telegrama: mai no són bones notícies. Sempre i, creieu-me, sempre es queixen per tot. Però el to de la veu de l’alcalde era diferent. Era tan alegre que fins i tot vaig arribar a pensar que em comunicava personalment que instal·laria aparcaments per a bicicletes a la ciutat. Però no vaig tenir sort.

 

La conversa va continuar fins que em va dir que s’havia de fer el pregó de Festa Major. En un primer moment, vaig creure que em trucava per si el podia ajudar a trobar a algun contacte dels noms que tenien pensats per fer-lo. Però no, el pregoner el tenien triat i jo no havia entès absolutament res. Quan em va explicar molt a poc a poc que m’ho proposaven a mi, la resposta tenia tots els números perquè l’Ajuntament desestimés la seva tria: “De debò? Seriosament?”. La rèplica de l’alcalde era esperable, no el podia veure ni sentir, però per telèfon, a través de les poderoses ones del wifi, podia dibuixar el seu rostre dient-se, “Mare de Déu… a qui hem escollit!”. Alcalde, no patiu, perquè com diria el gran mestre Yoda, no intentaré fer-ho bé, sinó que ho faré, i ho faré millor.

 

Els reptes.

 

Escriure i pronunciar un pregó suposava uns reptes. En primer terme, superar el trauma infantil d’un acudit que sempre m’explicava el meu pare: “Mama, mama, mamaaaaaa, peeeerqueeeeè el pare va maaaaatar el preeeegoner!”. En segon lloc, és arriscat proposar[1]li a un periodista que escriu fast-food, acostumat a escriure per la gent que llegeix el mòbil en el fugaç viatge en Rodalies de Manresa a Barcelona, demanar-li deu planes. En tercer terme, el periodista és santjoanenc. Sí del poble on els de Manresa veniu a fer tapes, excursions al Collbaix i a aparcar malament el cotxe. El quart repte és escriure el pregó de la ciutat on van néixer els grans periodistes Josep Maria Planes o Maria Matilde Almendros, de qui enguany celebrem el centenari del naixement. Un cinquè repte era mantenir el nivell de predecessors com Itziar González, Antoni Bassas, Maria Mercè Conangla, Jaume Soler o Jordi Cruz. I un sisè repte és convidar a la festa en una ciutat que posa el sant en una cova i, en canvi, celebra la festa de la Llum. Una dicotomia que diu moltes coses.

 

Però ja se sap que la vida és un repte constant. Gairebé un repte similar a aparcar a la zona del riu o de la Farinera. I, de fet, Manresa per si sola t’ajuda a superar els reptes constants que la vida i la història et posen per davant. Us ho dic per experiència, aquí vaig començar la meva vida com a periodista. De fet, encara sonen les falques a 40 Principals de la Catalunya Central, al 91.7 de la FM, on punxava “La camisa negra” d’un tal Juanes o alguna cosa de Coldplay, anunciava una beguda que es deia guaranà, i recomanava a les noies portar un biquini de dues talles menys. Sí, d’això fa anys.

 

La proposta de l’alcalde Aloy em va fer tocar de peus a terra. Pensar Manresa, sobre la ciutat, sobre el seu pes, sobre la seva identitat. Què és Manresa? Pensem-hi un instant. Tinc un llibre de capçalera que es titula “La revenja de la geografia”, de Robert Kaplan. Aquest llibre estudia la relació entre l’orografia i la història, per quin motiu alguns escenaris es repeteixen al llarg dels anys, i com la geografia modela el caràcter, la identitat i la idiosincràsia de determinats pobles o zones.

 

En un país rebregat com el nostre, que diria el president Maragall, la geografia encara té un paper molt important. La situació de Manresa li ha marcat el caràcter i pot ser el revulsiu del futur. Un professor de geografia que tenia a BUP, l’hermano Vicente, afirmava que els països es divideixen en dos tipus: els que es pensen en vertical i els que es pensen en horitzontal. A Catalunya podem dissenyar el país seguint les lleres del Segre, de l’Ebre, del Llobregat, de Cardener i del Ter. Però per la mida, també el podem dibuixar d’oest a est. Fem la línia que vulguem, que Manresa sempre serà al mig, sempre serà el pas obligatori. Som ben bé al centre, en un país privilegiat que en dues hores i poc més passes de Capdella, al capdamunt dels Pallars, a Balada, una pedania encantadora del Delta de l’Ebre. De tant en tant, encara recordo quan, una mica més jove del que soc ara, descobria el concepte de llibertat a Lloret de Mar, i comentava a les turistes que a una hora i mitja de la platja on érem s’esquiava. Encara recordo les seves cares de sorpresa envermellides per hores de platja, adormides gràcies a les sangries generoses dels menestrals de l’hàbil indústria turística catalana.

 

Des de Manresa podem veure el país estant, albirar i imaginar el que podem fer i com podem sobreviure per viure. Projectar, contemplar i reflexionar el país.

 

Però Manresa és sobretot l’antídot contra la ‘Barcelunya’. Ciutats mitjanes que estructuren la Catalunya Ciutat. La identitat de Manresa com a ciutat important, com a capital natural de l’extensa Catalunya Central, és un concepte clau per entendre que el país no hagi quedat engolit per la força de la Santa Àrea Metropolitana de Barcelona. Manresa és el paradigma de l’equilibri que necessita el país, les ciutats que fan de contrapès a les grans capitals que confonen tot allò que queda fora de les vies del metro en un jardí de cap de setmana. Allò que abans en deien comarca, i ara territori, i que n’hem de dir país i nació. Les ciutats ideals per experimentar, per provar i per imaginar. Per fomentar i per atreure el talent, que ha de permetre viure en harmonia amb l’entorn, però poder arreglar la moto i comprar el pa al costat de casa. Ciutats on equips com el Baxi Manresa ens alegren els vespres i ens atorguen el caràcter guanyador i irreductible, o on del vi se n’ha fet una economia cultural i agosarada. Ciutats amb caràcter i història pensades per a les persones, sobretot per a les més vulnerables, i que s’entenen amb altres ciutats i fan de pont amb la gran capital que ens obre al món.

 

Manresa és sobretot capital de la gran comarca del Bages i així s’ha de reivindicar. Som el Pla de Bages, som Bages i tenim una capital. Una ciutat que clava les seves arrels i ha de vantar-se dels projectes del país. Ens cal esperonar i animar-nos a què Manresa esdevingui la veu de les ciutats catalanes, la veu que reclami, lideri, proposi i aposti per les grans transformacions. La ciutat que planti cara als projectes de convertir el país en un no-lloc, aquells on és complicado diferenciar un barri de Tortosa d’un de Granollers. Manresa té la capacitat per innovar i ser el cap i casal de la Catalunya Ciutat. Siguem agosarats, alcem la veu, i sobretot, posem-nos les piles. Com diria el professor Miyagui: Dar cera, pulir cera.

 

Tenim feina per fer, tenim projectes com la Fàbrica Nova que ens ajuden a ressituar-nos, com una nova Séquia que ens torna a dibuixar el rostre i un futur industrial, agrícola i comercial. Som obrers i som burgesos, som revolta i som pau, som creients i ateus, som humans i, en certa manera, som divinitats. Com cantaria Rosana, Déu no entendria que marxéssim. Quedem-nos, malgrat que tenim feina, sí. I què? Ens ha escollit Rosalia i tenim el millor esbart dansaire del món i, no cal dir-ho, el correfoc més meravellós que l’infern hauria pogut imaginar. De la Fira Mediterrània al Banc dels Aliments, de la Balconada a l’institut Lluís de Peguera, del Pont Vell a Bufalvent, Manresa es referencia com una biosfera eclèctica, amb tocs barrocs, amb aires gòtics i amb punts modernistes. Un mapa que perfila les generacions que han bastit una ciutat vital i resistent.

 

Tenim feina, sí. I què? Som la ciutat de les persones, de Sant Ignasi, un home avançat als temps que ens va ensenyar un gran camí per entendre què és Manresa. Sant Ignasi es preguntava: De què et serveix guanyar el món, si al final perds la teva ànima? Perquè Manresa, malgrat tot, ha mantingut l’ànima. Una ànima que, com a adoptat, agraeixo i reclamo, que hem de cuidar, hem d’amoixainar perquè la nostra ciutat som nosaltres. Com cantaria la meva estimada Anaïs Vila, de Santpedor, de l’ànima de Manresa diria que “Sense voler-ho t’has clavat en un òrgan que ara temo/ M’embruixes les ganes de provar i de tastar-te a la penombra, i des d’una altra banda em fas brollar el que dins meu ara guardo”.

 

Tenim feina, sí. I què? Fem-la. I la podem fer tot i estant de festa. Una festa especial, enguany se celebren els 650 anys de l’arribada de les relíquies dels Cossos Sants a la ciutat de Manresa, i celebrem amb certa joia la força de l’Any Ignasià. Dues grans efemèrides que cal tenir present i recordar que venim de lluny, hem arribat lluny i volem anar molt més lluny encara. Vivim Manresa i la volem viure més. Com diria Gòlum, és el nostre anell.

 

Sí, és Festa Major. Aprofitem l’avinentesa, manresans, manresanes, bagencs i bagenques, sortim, descobrim, ensumem la nostra ciutat. Admirem-la, tastem-la. Deixeu-vos encisar, enamoreu[1]vos dels carrers, de la seva llum, de les seves pedres, de la seva gent, del seu caràcter sovint aspre però quan vol, melós. Tanqueu els ulls i respireu-la, serreu les dents, assaboriu-la, abraceu-la, petonegeu-la, ancoreu la vostra presència en el sorral de la seva vitalitat, de la seva història i del seu encís. Convideu-la a passejar amb vosaltres, a confessar-li secrets i a xiuxiuejar-li a cau d’orella com us agrada i com l’estimeu. Encomaneu-vos al seu esperit trapella, familiar i terriblement atractiu. Feu vostra la ciutat, balleu, rieu i canteu. Celebreu-la. Com diria el gran Johan Cruyff: Sortiu i gaudiu-la. Us ben asseguro que val la pena, Manresa no us decebrà.

 

Visca Manresa, visca Catalunya (lliure) i visca la Festa Major. Bona Festa Major a tothom!

 

 

El Pregoner

 

QUICO SALLÉS FIBLA

 

Nascut al Clot (Barcelona) l’any 1972 i bagenc d’adopció, Quico Sallés i Fibla és actualment periodista del diari digital El Món, on segueix la informació de Tribunals i Interior, després de molts anys fent informació política. A més, en les darreres cinc temporades ha estat treballant al programa Preguntes Freqüents de TV3.

 

Abans d’exercir com a periodista, va tenir diferents oficis, com calderer, escombriaire, cambrer, llibreter i treballador d’escorxador. Va iniciar-se en el periodisme a Ràdio Manresa (a Els 40 Principals i la Cadena Ser) per, posteriorment, incorporar-se a Ser Osona i Canal Taronja. Més endavant, ha treballat als diaris digitals Nació Digital (etapa en la qual també va escriure a Nació Manresa), El Singular Digital, El Nacional i l’edició digital de La Vanguardia.

 

L’octubre del 2017 es va ajustar al projecte d’ElMon.cat, on continua treballant. En l’actualitat, també col·labora a El Matí de Catalunya Ràdio, a El Cafè d’Idees de RTVE Catalunya, a Ser Catalunya i a Euskal Telebista. A més, participa en el programa setmanal ICAT Kids de Catalunya Ràdio. Especialista en periodisme polític i judicial, ha impartit formació a la Societat Catalana de Conflictologia, al Seminari de Periodisme Polític de Blanquerna i a l’Escola Judicial de Barcelona.

 

La demarcació de la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes de Catalunya va concedir a Quico Sallés el Premi Periodista de l’Any 2019 “per la seva feina com a reporter incansable durant l’any 2019, especialment, per la cobertura del judici al procés independentista català”. Un any després, Quico Sallés també va ser distingit amb el Premi Nacional de Comunicació TGN 2020.

Documents relacionats

  • imagen





Publicación original

Pregó institucional de la Festa Major de Manresa 2022, a càrrec de Quico Sallés Fibla
Etiquetado en:                                
A %d blogueros les gusta esto: